Anna Ostrovick
Anna Ostrovick és una cuinera polonesa que treballa als Estats Units, que quan va al cine es fa malalta perquè troba que tots els actors i les actrius estan massa prims. De fet, creu que Bette Davis té aspecte de no menjar bé. Sempre n'ix, de la sala, amb ganes de preparar pastissos, coques, dolços... i empapussar la família per a la qual cuina. Que no sobre res. I si en sobra, per a les gallines.
Esta cuinera és un personatge del conte “Adéu, germà meu” de John Cheever. Però la reconeixem de seguida perquè tots els nascuts en la segona meitat del segle passat n0hem tingut una, com a poc -jo n'he tingut vàries-, d'Anna Ostrovick en les nostres vides. Eixa iaia o tia que patia perquè no menjàrem prou.
“Prou” significava, a grans trets, fartar: dos plats de paella, barres de pa com a flautes, les papes Lolita, el pot de frito sense fondo, ganxitos, cansalada magrosa, creïlles fregides, tostades amb mantega, muntanyes de macarrons amb tomaca... Elles, les nostres Anna Ostrovick, venien de passar una postguerra en què els xiquets havien conviscut amb la fam i el racionament. Nosaltres, per sort, vam nàixer, quan això s’havia superat. Ens volien llustrosos.
El meu cim d'estar gros va ser amb 16 o 17 anys, en què vaig arribar als 96 kilos. De totes maneres, des de ben menut, de quan era un nini, que vaig anar ben guaixat de molles, cuixes grossetes, papada, cul... Això, que feia gràcia a les Ostrovick de torn, que tenien gust de pegar-me pessics a les galtes, amb l'adolescència va començar a canviar de direcció. Perquè amb la pubertat esclatada, jo volia alguna cosa més que pessics... I res més empíric que l'obligació d'aprimar-se per a ser correspost en la passió juvenil. Això, que caure en gràcia no és el mateix que seduir, ho vaig descobrir ja en la universitat.
Mai he deixat d'estar gros, encara que siga només en el meu cap, no en la bàscula. Sé que en qualsevol moment puc engrossar-me perquè és probable que el meu metabolisme s'empenye: el molt cabut. La llàstima és que si torne a fer-me gros de més major, no tindré l'irredutible amor de les meues Anna Ostrovick apagant Cine de Barrio -el seu cine- per a fer-me un panet amb segí i sal. Això sí que no torna.
…….
Foto: agost de 1979, la iaia Teresa i jo, en el meu primer aniversari.