El bon estar del silenci
En silenci, volen alt voltors sobre mi, com canten les Júlia. Em segueixen sobre la carretera per dalt de les penyes, a una distància poderosa. Per si de cas tinc algun dubte, l'ombra de les grans ales es projecta damunt del pol vell i pedregós. En silenci m'han deixat anar cap amunt, més encara, benevolents però presents, també en els somnis d'estos dies. Guarden el pas d'un món a un altre. No debades hi ha un monestir, el de Santa Maria de Benifassà, a mitjan camí. Anar i tornar en pau.
Els voltors em permeten traspassar la seua porta deixant enrere el pantà d'Ulldecona, una viatge des de la natura transformada al paisatge resistent. Això sí, em retenen com a fiança la cobertura telefònica. M'obliguen a estar deu dies, amb les seues nits, sense pràcticament accés a internet; només en hores puntuals. El meu cos porga dades, supura notificacions, fa una llavativa d'emails, likes i comentaris. Tot un repte mental... i físic. A hores d'ara anar a la muntanya, en molts casos, també comporta este esforç saludable.
No hi ha una altra: el mòbil es queda silenciat, oblidat, perplex de no vindre amb mi tothora dins la butxaca; disgustat com un joguet de Toy Story arraconat.
Els voltors em regalen nits callades, somortes per la ingravetat de la boira, que engul el poble sense demanar permís. Nits sense camions del fem, ni crits a xiringuitos vora riu, ni escama de motos. Nits lliures de la nit coneguda, la que la porta antiga i clavillada de la casa de Xàbia deixa travessar.
En silenci hem visitat pobles de la Tinença de Benifassà que no acaben de morir perquè hi ha gent empenyada, com Andrés amb Ainelle en “La lluvia amarilla”, en fer de sa casa la bandera i de la pedra seca la pàtria. I és possible estar-hi sense aldarulls, només amb la remor dels esquellots de les vaques, el xisclar dels boscos immensos, el cant de les aus colorides, el xiuxiueig imprevisible dels escurçons... I, per descomptat, el batec vigilant dels voltors.
Hem viscut deu dies al Boixar, a una acollidora casa amb la porta oberta, com totes les altres portes del poble. Perquè ací, des del moment que hi arribes, convius amb el bon estar del silenci.