Els morts de la fi del món
Ella i els xiquets es queden al parc. Els dic que puge en un bot a vore l'ermita. Estem prop de la fi del món. Encara em puc acostar un poc més al cim. Perquè a Coratxà s'acaba la carretera. És un poble de la Tinença de Benifassà sense un altre poble més enllà. No hi va ningú de pas.
Veig que al costat de l'ermita està el cementeri; tancat amb pany i clau. La tàpia és alta. Alce el braç tot el que puc i dispare una foto amb el mòbil. La revise i comprove que sí que he capturat els nínxols. Puc llegir algun nom; les dates no.
Contemple l'ermita i seguisc cap al cim, on hi ha un peiró. Està dedicat a Sant Jaume, com l'ermita. En aplegar mire cap al poble; al parc juguen els xiquets. El sòl que xafe és valencià. L'horitzó és aragonés.
–Per què has fet la foto? –de sobte em pregunta una veu sense rostre, suspesa en l'aire.
–Perquè és la meua manera d'apropar-me a la memòria d'un lloc; ho solc fer –responc.
–I t'ha passat altres vegades, com ara, que t'hem descobert?
–Sí.
–I què vols, que t'agradaria saber? –segueix la veu.
–Voldria poder parlar amb la gent que hi reposa, encara que siga assegut en un catre allí mateix. Un poble es mor del tot quan es queda sense històries de les persones que hi van viure. Els morts viuen en nosaltres mentres som capaços de mentar-los en les narracions que ens contem, de xarrar sobre ells quan dinem o a la vora del foc.
Sent la remor dels esvarons al tobogan.
–I en concret, sobre nosaltres? –em diu la veu.
–D'Avelina i Manuel, per exemple, voldria saber quant de temps van estar casats. Si van tindre fills. Quin és el lloc més lluny on van viatjar. Si van tindre la vida que esperaven. Quina era sa casa. Si sabrien situar en el mapa el meu poble. Quantes nevades els van gelar el cor i quantes primaveres els van fer bullir la sang. Si recorden l'últim dia en què es van agarrar de la mà...
Un voltor plana lluny.
–Ara no pot ser –m'adverteix la veu– hauràs de tornar un altre dia.
–No sé si hi tornaré –li replique.
–No cal que vingues físicament; nosaltres ja no som carn i os i ací seguim.
–I de quina altra manera podria tornar?
Hi ha uns segons de silenci i em contesta:
–Escrivint-ho.