Imaginar
De l'últim atemptat contra turistes a Assuan feia pocs anys, quan vam viatjar per Egipte en 2009. No hi havia una recomanació oficial d'evitar la zona; tampoc el contrari. Així i tot, vam seguir amb el pla inicial: anar; sense imaginar aleshores el que podia passar.
Vam arribar amb taxi a l'hotel, un pel allunyat de la ciutat. Davant, el paisatge egipci tricolor: marró, verd, blau; desert, vida, el Nil. Cansats d'haver matinat pel trajecte des de Luxor, ens vam gitar enjorn.
A les dos de la matinada va sonar el telèfon de l'habitació. A l'esglai de l'inesperat soroll va seguir l'ensurt de no escoltar ningú a l'altra banda de la línia. S'haurien equivocat. Què havia de ser si no? -imagineu-. Alhora, vam escoltar més telèfons d'altres habitacions. I el nostre va tornar a sonar. Tampoc van respondre. Al poc, unes passes van començar a caminar cap a la nostra habitació. També van sentir portades. Qui s'arrimava pel corredor estava més prop. Vam contindre la respiració. L'home de les passes, però, va entrar a l'habitació del costat i es va posar a xarrar amb un altre. Pendents d'això estàvem quan el telèfon va sonar per tercera vegada. Ja no el vam despenjar. Vam decidir desconnectar-lo, abraçar-nos i intentar no imaginar més.
Quan vam obrir els ulls pel matí, l'habitació estava igual que per la nit. Al corredor no hi ha cadàvers ni taques de sang. De camí a l'ascensor tampoc vam trobar cap rastre de bales a les parets. Així vam arribar a la recepció.
Que hi estaguera la mateixa recepcionista també era senyal que no l'havien segrestada, almenys a ella. Ens va saludar i nosaltres ens vam arrimar a contar-li l'esglai de la nit. Ella, engolint saliva, va expressar un “Oh, I'm so sorry” ben sincer. Estàvem en el Ramadà. L'hoste que havia dormit a la nostra habitació el dia d'abans, havia demanat que el despertaren -amb un sistema automàtic de telefonades- per a menjar; igual que moltes altres habitacions. I s'havien oblidat de desconnectar-lo.
Amb tot el que havíem imaginat, la realitat ens va sorprendre. Com sempre, vaja, que per molt que li tires imaginació, res com la vida mateixa per a deixar-te bocabadat.