Les mans
Anem de la mà el temps que dura l'enamorament. Després convivim units per l'argamassa d'un pacte signat amb mirades ardents; però més discretament.
La primera i l'última imatges de la nostra vida poden ser la mateixa, ben mirat. És una fotografia en què la nostra mà està agarrada a una altra. En la primera, és la de la mare o el pare; en la segona, la de la filla o el fill. O d'aquella persona que fa el paper, que ens estima.
Ens agarrem de la mà d'una altra persona per a inaugurar les històries més importants, les que recordarem per a sempre. Històries que van dibuixant les línies dels llenços que amb l'edat pintem sobre les palmes de les mans.
Agarrem de la mà al nounat, l'estirem de l'úter de la mare per a donar-li la benvinguda, l'acompanyem en el temible impacte del canvi de món. I així seguim en els primers anys. La nostra mà esdevé un auxili les vint-i-quatre hores: en el menjar, en el caminar sense caure, en el travessar carrers, en les carícies per a dormir... Fins que arriba un moment en què se solta. Amolla la nostra mà com el vaixell que es desnuga del norai i enfila mar endins.
Agafem la mà de qui ens enamorem. És el senyal de l'amor de veritat, el pas del joc a l'acord, de l'àmbit privat al públic. Anem de la mà el temps que dura l'enamorament. Després convivim units per l'argamassa d'un pacte signat amb mirades ardents; però més discretament. Anar de la mà passa a ser l'excepció. Ens oblidem, caram què prompte, de Salvat-Papasseit i Martí i Pol. Tanmateix és emocionat com un dia qualsevol, per una raó o una altra (una escapada, una bona notícia...), allarguem els dits buscant els seus i, mira per a on, ens estan esperant. Ha d'haver lloc per a eixos reinicis, amb sensacions de formigueig fins i tot. Provoquem-los
Apretem la mà de qui se'n va. Allò de les pel·lícules de seure a la vora del llit del moribund amb la seua mà agafada és més bé ficció. Vore morir algú estimat no és ni probable ni fàcil. Sí que podem avançar-nos. Podem acomiadar-nos uns dies abans. Jo em vaig atrevir una vegada i tinc la consciència plena d'ogull d'aquell “que sàpigues que t'estime com si fores ma mare”. Perquè el millor de tot és que, qui se'n va, visca conscient eixe moment. Li ho devem.
Nàixer, estimar i morir; de la mà d'algú. La vida, al capdavall, és això. Si no, seríem bèsties.