L'escabussó irresistible
Alhora porigós i encuriosit, el jove mariner va saber de seguida que allò que emergia del fons de la mar era extraordinari. Primer es va quedar mut com el silenci de la llampadissa amb què acaba una tronada. Després va haver de contestar, perquè aquell ésser li va parlar.
I mentres pensava què dir, amb la mirada el repassava una i altra vegada, de dalt a baix, fins i tot tirant-se un grapat d'aigua fresca a la cara. Era real, aquella dona amb cua de peix: ulls grans i cleopàtrics, pits turgents, cabells elèctrics. Al mariner, en un tres i no res, el desig li va bramar per dins.
Aleshores ella li va desvetllar que era una ondina. Com és que sent una fada d'aigua dolça has aparegut ací, a la badia de Xàbia?, va voler saber ell. I l'ondina va respondre amb cara de llàstima, apretant els morros, que una gran ploguda l'havia portada pel riu des del llunyà barranc de l'Encantada, i que si no hi tornava prompte, la sal li rosegarria la pell, suau i blanquinosa com la d'un xiquet de bolquers. Tu m'ajudaries?, li va pregar amb una veu irresistible.
Al mariner no li va caldre preguntar com podia tirar-li una mà. Ella se li va avançar. Llança't a la mar amb mi i et submergiré en un plaer de què no mai has gaudit; en acabant desapareixeré però tu em recordaràs per a sempre.
El jove, crèdul i encés de passió, no va voler recordar les paraules del seu iaio, que quan l'ensenyava a pescar sempre l'advertia que no se'n refiara mai de la mar: és traïdora! Ni aquell vers de l'Odissea: “fes que et lliguen de mans i peus dins del ràpid navili”. Ell, arrossegat pel deliri, va botar del llaüt a l'aigua darrere de l'ondina, notant de seguida una sacsejada que se'l va endur cap avall. I durant uns minuts va sentir una excitació descarnada, ofegant-se de plaer.
Segles després, allà on l'ondina - o la sirena o allò que vulguem imaginar que era aquell ésser – va enganyar el mariner, uns bussos van localitzar una estatua d'època romana que representa, creuen, un jove iniciant-se en les arts de l'amor.
-----
Inspirat en la postal de 1992 dibuixada per l'enyorat Josep Cardona “El Persa”.