Alcarràs, Jayán

Fa uns dies vaig vore Alcarràs, la pel·lícula guanyadora de l'Ós d'or en la Berlinale, al Cine Jayán de Xàbia. Un cine que és més bé una Gàl·lia, resistent a invasors i atacs. En perspectiva, el valor de que estiga obert -i programe cinema de qualitat- és incomptable. Tot està orquestrat perquè esta classe de negoci apague el projector per a sempre i tire la clau a la mar.

Quina diferència amb els anys 90, quan a Xàbia van conviure cinc cinemes! El més emblemàtic, el Central Cinema, era per a la meua generació l'escenari del pas de la infància a l'adolescència. Un rictus sense la presència dels pares. Amb jaquetes d'aviador, engolint paquets d'arròs unflat, allí ens aplegaven els diumenges a les 18:30 hores i pagàvem 250 pessets pel programa doble. Cridàvem d'emoció amb Wilow i ens fascinàvem amb els balls de Michael Jackson en Moonwalker.

El van tancar durant l'institut. L'autocine no, per sort. Amb carnet de conduir, hi passàvem les ressaques del cap de setmana. Réiem contant les peripècies de la nit del dissabte i esperàvem l'aparició de noves parelles. Anar amb xicona a l'autocine era la presentació en públic del festeig. Tothom se n'assabentava.

Eren temps en què podies triar cinemes d'altre pobles també. Vaig anar a La Pau de Gata i al Condado de Dénia. Algú em va passar el guió de Son de Mar, rodada allí, i em va fer comboi estar a l'estrena; no se m'oblida el cabreig de molts dels assistents que havien fet d'extres però les seues escenes no haven sigut incloses.

Després van obrir el centre comercial i van anar tancant tots els cines de poble, llevat del Jayán. I més tard van arribar les plataformes (Netflix, Prime, HBO...) i la gent vam pensar que a casa com enlloc per a vore pel·lícules.

Alcarràs? Ah sí! Alcarràs és una meravella que conta, dalt a baix, esta mateixa història -l’amor incondicional per una faena-, però en el seu cas sobre una família que es dedica al cultiu de préssecs a un poble de Lleida i mampren l'última collita.

Hauríem de rebel·lar-nos a mirar el passat només des de la nostàlgia.

Menjant fruita de proximitat i anant al cine al Jayán fora un bon començament.

O d'ací poc no ens reconeixerem, de tant clonats com estarem.