Ciutats prohibides

No sé d'on van eixir, però se me van enganxar com dos festeres en un passacarrer de Fogueres. Tenien molt d'interés en la foto. Jo vaig esclatar a riure i em vaig fer roig. Al llarg d'aquell viatge vaig saber que és costum de les joves xineses fer-se fotos amb westerns (així se'ns anomena allí als occidentals). Nosaltres, més encara els pèl-rojos, som una raça exòtica per aquelles contrades. Elles, vés a saber si de la província de Beijing o d'una altra, volien guardar pel record estar a prop d'algú ben diferent. Tan senzill com això.

Allò va passar a l'eixida de la Ciutat Prohibida, que vaig visitar amb els amics Dimas i Xepo -que en 2008 era la capital xinesa treballant de fotògraf-. Un complexe que al llarg de cinc segles va ser la residència dels emperadors de la Xina. Un lloc immens amb vora mil edificis on només hi entraven aquells que treballaven directament per al poder. Allò era el centre del món; la resta, perifèria.

Catorze anys després tinc la sensació de viure ara a la perifèria d'una altra ciutat prohibida: Xàbia. Un territori que tot i ser ben gran, cada estiu-any s'arrupix més, creant fronteres, com els anells de Beijing que s'han de superar fins arribar al centre. No tot el món hi pot passar. I això és molt nou per a nosaltres, criats en la llibertat de creure que del poble en podríem disfrutar sempre. Fins que ha arrribat la nova dinastia. Com els Ming, que van alçar la Ciutat Prohibida, la dinastia del turisme ha alçat unes quantes muralles dins del terme de Xàbia.

Algunes tan visibles com les barreres per accedir a les cales o la massificació en llocs a priori tan amples com els Muntanyars. I d'altres invisibles com la fugida de la gent jove xabienca a altres pobles davant la impossibilitat de comprar cases ací. El gaudi de viure i un sostre per a domir, allò que ens fa humans; ara, tan difícil.

Somie amb alçar-me un dia de juliol i recórrer els paisatges estiuencs que m'han fet ser com soc, i a tu també, i a ella, i a ell, sense demanar permís a ningú.

Desitge que esta ciutat prohibida claville i els marges invisibles solsisquen: véncer l’exili que ens han imposat.

Vull, en definitiva, deixar de sentir-me turista dins de ma casa.