Jo no sé dormir. Qualsevol excusa és bona per a fugir dels ulls tancats en posició horitzontal. Preferisc becar. Per les nits, sempre que puc em gite enjorn i llig. Estar ajocat amb un llibre obert m'agrada amb deliri. Quan m'encante, se m'ha fet tard; toca plegar pàgines i tancar la llum a mala gana, amb l'esperança de que de seguida comence el sendemà. I com no sé dormir, disfrute veient dormir. Igual que em passa amb l'esport o escoltant un artistat explicant el procés de creació. Ho admire perquè no m'hi veig capaç.
Al meu amic D. i la seua parella se'l va ocórrer traure el compte de quantes hores, dalt baix, havien dedicat a -intentar- adomir les filles. La xifra, que eixia de la suma de dos o tres hores cada dia de l'any, era increïble. Els meus fills tampoc són massa bons dormidors. Però gravaria amb una càmera el moment just en què els entra la son del tot. Al major, pel gust que té quan li bresse el monyo d'avant cap enrere. Els seus cabells es tomben i després tornen al seu lloc com espigues d'un camp de blat espitjades pel vent. Al menut, el bon guerrer que no abaixa la guàrdia en cap de moment i també combat per a dormir, per com junta una mà amb l'altra i hi deixa caure -en rendició- una galta.
Són moltes hores d'adormir-los i es fa pesat. De vegades em precipite pensant que dormen i prove d'eixir de l'habitació com un espia en el quartell de l'enemic, com un republicà en l'edifici Watergate. I de sobte es giren i avisen -satisfets perquè no els he pogut enganyar- de que encara estan desperts. Aleshores he de tornar a la casella d'eixida pensant en eixa pel·lícula, série o lllibre que m'esperava i hauré d'ajornar.
En el recompte, són moltes hores; però de segur que d'ací uns anys, quan ells no vulguen la meua companyia per a dormir i els destorbe que estiga a la seua habitació interrompent-ne la intimitat, eixa pel·lícula, eixa série i eixe llibre seguiran disponibles. El temps s'haurà emportat el tacte dels cabells com espigues de blat i la pau del descans del guerrer rendit. Només quedarà l'enyorança, que jo recordaré sobre el coixí amb ganes de que l'alba comence a despuntar.
….
Foto: “La becada”, de Vincent Van Gogh.