Esta passada setmana vam estar uns dies a Mora de Rubielos i una vesprada, com que plovia, vam aprofitar per acostar-nos a la biblioteca municipal. Amb només una sala, és una biblioteca en general feta a còpia de donacions particulars. Es nota de seguida que veus enciclopèdies vetustes i novel·les rovellades per les prestatgeries.
Pel contrari, les seccions d'infantil i juvenil sí que tenen material prou nou. Allà que es van llançar Vicent i Joan, a escampar tant com podien mirant un llibre darrere de l'altre. Però està bé, no voldrem que es comporten com a monjos d'una abadia.
No havia ningú més que nosaltres fins que va arribar Agustina. Una dona de més de huitanta anys que caminava amb un poc de dificultat i anava acompanyada d'una xicona, que la cuidava. Les dos van saludar la bibliotecària i la jove li va donar el llibre que portaven de casa: Charlie i la fàbrica de xocolate.
Després Agustina es va adreçar a buscar un llibre per a endur-se amb el mateix entusiasme que havien entrat els meus fills. Però no va anar cap als prestatges amb novel·les sinó que es parar davant de la secció de juvenil. Es sabia molt bé el camí, prova de que hi acudia sovint.
La bibliotecària li va fer diversos suggeriments. A ella, en veritat, li pareixien bé tots. I quina alegria va tindre quan li va dir que se'n podia emportar dos a casa, de llibres! Al final de la correguda, el que més li va agradar va ser La rosa del desert, una història que transcorre al Sàhara amb una xiqueta i son pare com a protagonistes.
És fàcil imaginar que Agustina viu ara mateix en un altre temps -el de l'edat de la xiqueta del llibre?-. Lluny del present, el seu cap corre cap enrere fent reals i trabucant records i vivències cada vegada més vells. Eixos viatges solen provocar angoixa i tristesa en les persones que els viuen. Això fa l'alzheimer, entre d'altre coses.
Ben contenta, Agustina va dir adéu amb el llibre baix d'un braç i amb l'altre agarrada de l'acompanyant. Només arribem a casa voldrà llegir-lo, va advertir la jove a la bibliotecària. I la dona va respondre que sí, desvanida i disposada a seguir vivint en el seu món.