L'avorriment
No me'n recorde de l'última vegada en què vaig estar avorrit. En canvi, ara avorrisc persones: eixe pare malasombra del whatsapp de l'escola, eixa mare que en el parc es dedica a alliçonar sobre com criar, eixe client que a quina mala hora vaig dir que sí...
L'avorriment ha desaparegut de la meua vida. Pel contrari -i crec que ens passa a molts- m'empenye en que els meus fills i els seus amics no coneguen la monotonia. Esta angoixa moderna de que els xiquets no passen més de deu minuts sense una activitat gestionada per nosaltres.
Fa temps li vaig llegir a Francesco Tonuchi -un pedagog italià a qui voldríem tindre en totes les nostres escoles- que els menuts només juguen de veritat si els grans no estem davant. La imaginació i la creativitat brollen -millor- amb la nostra absència.
Però si costa això! El pànic a perdre'ls de vista, la por a no tindre'ls en el camp de visió, la inquietud del que faran. Costa tant que els inflem a tecnologia i també fem nosaltres de xiquets jugant amb ells. Vivim atemorits de d'escoltar “és que estic avorrit”. I patim perquè identifiquem avorriment amb malifetes. Que si no els sentim ves a saber què estaran tramant, que si s'han amagat alguna n'estaran fent, que si els deixes soles es barallaran.
Mira per a on escrivint he fet memòria de l'últim dia en què em vaig avorrir. Sí, el 14 d'agost de 2014. Quedava un dia perquè Carmen complira de l'embaràs de Vicent, el meu fill major. Eren les hores prèvies, que són com quan el teu equip juga una final: anheles amb ànsia que arribe l'hora i alhora no vols, perquè saps que tot canviarà. Eixe dia jo estava avorrit i no se me va ocórrer una altra cosa que eixir amb la bici a fer quilòmetres. A Teulada em va agafar una ploguda estiuenca tan gran que vaig haver de cridar a mon pare. Ell, que no esperava eixa classe telefonada, em va pegar un bon renyó en pujar al cotxe: “tu què et penses, que quan trenquen aigües tens temps de res?”.
Xopat i avergonyit, vaig entendre que en eixe precís moment l'avorriment se m'havia acabat. I que el meu jo xiquet desapareixeria per una llarga temporada. Potser per a sempre.
……
Imatge: fotograma d´El globo rojo.