Les històries de Rosita
“Estava dins de casa i sent fora xap xap i dic xica m'asomaré a vore qui és. Isc i veig un home bambant pel bancal. Mire bé i anava amb el cul a l'aire, el tio bossa!, sense pantaló ni calçons -era un home amb problemes psíquics-. I jo li pegue un crit: “Oiga, esto es propiedad particular”, però pense: no es gira perquè no entén el castellà. I veig que agarra una taronja del taronger bord, li pega mos i diu: “me cague en l'ou, que agra està”. I dic, mira, si és del terreno, no és foraster”.
Rosita feia rogle quan contava històries. Tenia eixa gràcia; hereva de la tradició oral que estem perdent a còpia de fer clics. En particular m'agradava quan em contava històries a sa casa davant del Buit, una casa del segle XIX que ho ha resistit tot, en què apareixa ma tia Rosario. Esta Rosita era una de les seus dos millors amigues; l'altra, Rosita la de Pep el de les vaques. Dos dones que se n'han anat en dos mesos de diferència. Ara estaran assegudes en cadiretes de boga i xarrant les tres allà on siga mentres berenen rotllets d'anís.
Tot i la mort, seguim vius en la memòria d’uns més que d’altres. Hi ha persones que mantenen latent com un llamp caigut eixa memòria i la comparteixen amb qui s'ofereix. Ma tia pervivia en Rosita. Jo arribava a notar la seua presència estant amb ella. Els esperits cavalquen sobre el llom de les paraules.
Dijous de la setmana passada la van ingressar. L'endemà per la vesprada, allà les set i mitja, estava envoltada dels nets a l'habitació. Li van contar que un d'ells va dir que s'havia fet un Instagram i que tenia molts seguidors. “Seguidors?”, va preguntar Rosita. “Amics, seguidors són amics”, li van aclarir. “Uh, amb tanta gent com em coneix a mi, si jo em fera un Instagram d'eixos tindria més seguidors que tu i que ningú”, va amollar ella.
Una hora més tard es va morir. Una hora després de fer gràcies i contar històries. El privilegi de morir-te com eres en vida, que li és concedit a ben pocs, el tenia Rosita. Això, com comprendreu, s'havia de contar. Perquè tota història que no es conta, s'esvaeix en el forat negre de l'oblit. Li'n dec tantes a ella que, almenys esta, queda ací escrita.
….
Foto: Rosita, el gosset Bingo i jo, este mes de juliol.