Les pigues

És quan l'estiu bada com la terra seca, quan la vidriella ha fet de desigs cendra banyada, que mamprenc el viatge per a trobar-la. Recorrec, amb un xicotet i dos voltes plegat paper guardat a la butxaca, les cales plenes de cosos estesos i juganers. Els repasse amb la mirada fugissera d'un animal del bosc però amatent com els enamorats, que s'encanten ignorant qualsevol perill.

Busque per esquenes, algunes ossudes, altres amb més molla, blanquinoses o rosades ja. Mire per les cuixes, toves o fermes. Talment en els pits, en cos de conill o tapats, llenços de les històries més íntimament imaginades.

Repartides, esguitades com una purpurina, totes les pigues que m'agraden amb deliri. En són unes, determinades, comptades com el ramat d'ovelles d'un pastor. Els senyals d'un itinerari que s'obri amb la calor, pinzellades sobre la pell de calç.

És quan l'estiu s'exhibeix tot suggeridor, que em desespere, igual que la lluna, pel poc de temps que tinc. I m'enteste en la recerca per les platges farcides i pels entradors secrets a la mar. Sempre amb el convenciment de la recompensa, que es fa realitat al cap d'uns dies. Aleshores per fi la trobe.

Davant d'ella, trac el paper de la butxaca, que no té res escrit; només és un gest, un teatre. Perquè me'l sé de memòria, el poema “Les pigues”, que Ibn al-Labbana, poeta nascut a la Taifa de Dénia va crear fa quasi mil anys. Ningú m'ho ha contat però segur que el va escriure quan ell també la va trobar, buscant-la per alguna riba mediterrània de totes les que va trafegar.

Aixecà l'esguard vers les estrelles

i elles, encisades de tanta boniquesa,

van trontollar, i caure, una a una,

sobre la galta, on, amb enveja,

les he vistes ennegrir, una a una.

Ibn, les pigues estan al seu lloc; un estiu nou ha començat.

….

Foto de Chermiti Mohamed en Unsplash