Les sabates perdudes

Un matí molt gelat de gener de 1943, els germans Raquel i Aaron van perdre de vista els seus pares quan els van separar en les files organitzades pels soldats nazis davant d'un tren estrany. A diferència del que ells agarraven sovint per anar a visitar els iaios al poble, a passar el dia i tocar animals que no hi havia a la ciutat, este tren no tenia cap de finestra.

Als pares no els van vore més mai.

Estant a la fila dels xiquets, Aaron -que acabava de fer els huit anys- es va agafar de la mà de Raquel -més major que ell, de quinze- tan fort com va poder mentres els feien avançar cap a una rampa de fusta. Feia fred però del tràfec es van acolorar. Baf i suor es van mesclar baix de la roba bruta i desgastada pels mesos en el gueto. Xafons i espitjons fins que de sobte, arrossegats per la muntonada de menuts, van entrar dins del vagó. I tot es va fer fosc quan des de fora van tancar la porta. Un silenci terrible es va imposar.

El tren va moure a poca velocitat. Al cap d'un parell d'hores es va parar i la porta es va tornar a obrir de forma violenta. Raquel, enlluernada per la claror que va esclatar dins, se'n va adonar aleshores de que Aaron anava descalç; havia perdut de les sabates, no sabia quan. I el va renyar. El va mamprendre amb un dit en alt diguent-li inútil i irresponsable, que ja era major per a fer-se càrrec de les seues coses.

I no el va vore més mai.

Quan encara estava parlant-li, els van fer abaixar per una altra rampa de fusta i els van dividir en files de xiquets i xiquetes. Encara que cadascuna anava en una direcció diferent, totes dos estaven dins del mateix camp de concentració, Auschwitz.

Raquel, l'única supervivient de la família a l'Holocaust, va viure tota la resta dels seus dies penedint-se de que aquelles hagueren sigut les últimes paraules adreçades al seu benvolgut germà. I des de que va abandonar el camp de concentració, després de l'alliberament, sempre que s'acomiadava d'algú -l'estimara molt o el coneguera poc- ho feia tractant-lo com si fora l'última volta que l'anara a vore.

….

Esta història està inspirada en el que va contar el director d'orquestra Benjamin Zander en esta xarrada.