Que l'home és l'únic animal que entropessa dos voltes amb la mateixa pedra, jo ho vaig aprendre en l'adolescència.
Un dels carrers més empinats de Xàbia és el carrer Roques, que abaixa des del Mercat cap al Portal del Clot. Quan teníem setze i dèsset anys sempre quedàvem al bar Tertulia, que estava a la plaça de Baix. Era el nostre punt d'encontre. I l'entrepà de pinxos moruns amb formatge, el preferit de gran part de la quadrilla.
Jo tenia una vespino, la moto inicàtica de les il·lusions d'emancipació, el mitjà per a no dependre tant dels pares. Era una vespino negra sense massa gràcia. Això sí, prou per a moure'ns per Xàbia i els pobles de la contornada.
Una nit de divendres vam quedar al Tertulia. Jo vaig eixir de casa amb la vespino tot i que havia plogut. Una bona jaca i la virtut de reptar al fred dels jóvens em convertia en indestructible. Però quasi arribant al bar, en agafar la revolta del carrer Roques cap a la plaça de Baix, la vespino va derrapar de darrere i me'n vaig anar a terra.
No em vaig fer res. Però els pantalons texans blancs -sí, de Tejidos Barcelona- es van emmascarar del pol del carrer. Em vaig asomar al bar, vaig contar el que havia passat a dos amics que ja hi estaven i me'n vaig anar cap a casa a canviar-me.
Amb un pantaló net, vaig enfilar cap al poble un altra volta. I quan vaig agafar la revolta del carrer Roques cap a la plaça vaig tornar a caure. En el mateix lloc; exactament igual. Vaig alçar la moto i, cabrejat, vaig passar d'anar al bar. Xino-xano, la mà esquerra dins la butxaca i la dreta en l'accelerador, vaig tirar cap a casa; eixa nit no vaig eixir.
No recorde si al sendemà ho vaig contar als amics. Potser un altre dia. Ells degueren pensar que no em va vindre de gust tornar. Tampoc teníem whatsapp per a preguntar-m'ho. I en el moment dels bacs no hi havia ningú per allí mirant, aprofitant per a fer una foto ni un video, penjar-ho en les xarxes socials i que ells ho vegueren.
Érem capaços de viure les experiències -també les negatives- a la nostra manera: amb privacitat, sense memes. Podíem desconnectar del món si ens feia falta. Aquell món, tan llunyà. Ara inimaginable.