Memòria gràfica

Un amic em va enviar farà un parell de setmanes una foto en què estàvem ell i jo, entre d'altres. És una fotografia de l'equip de futbol del Xàbia de quan teníem uns deu anys, el temps de prendre la Comunió. Podria parar-me a parlar dels qui estem a la foto, però no és el cas. El que em resulta cridaner és que si faig memòria, de cap diria que tinc set o huit fotos d'esta etapa, la de de l'escola. Una del viatge de fi de curs, una d'un festival... I de l'institut? No arribaran a deu tampoc.

Quantes fotos em vaig -et van- fer fins a que vam tindre el primer smartphone o càmera digital? Això no és un concurs, però m'atrevisc a dir que no passen de cent, almenys les que tinc jo controlades. La meua vida fins als vint anys està contada gràficament en cent fotografies. Així seria l'exposició del meu jo des del 1978 fins al 1998.

En canvi, si l'exposició que haguera de muntar fora la dels meus fills fins als seus tres i huit anys actuals necessitaria infinites sales més. No me n'aniré de molt si dic que en els dos o tres primers mesos de vida d'ells els vam fer més fotografies que totes les de la meua exposició.

Els xiquets de l'era digital naixen amb dos identitats: la seua pròpia -la de tots- i la gràfica que paralel·lament els creem nosaltres. Cada dia, cada vesprada en el parc, cada matí a la mar, cada bigot brut de xocolate, cada disfressa, cada entrenament... Tot està enregistrat amb un esforç de pares i mares documentalistes que ens hem autoimposat perquè la societat, l'entorn i la família ho necessitem com si fora combustible per a sobreviure.

Ells, els menuts, en són partíceps i demanen fotos i volen videos i aprenen a tocar el mòbil i la tauleta abans de saber fer la pinza i exigeixen vore la fotografia quan l'hem feta. Amb tot el dret, perquè són ells els fotografiats. I són els protagonistes d'una exposició que té un inici -el naixement- però que després és inabarcable i desmesurada.

Al remat, haurem de reconéixer que la segona identitat va menjant-se a mossos la primera, sobretot arribada l'adolescència. Potser hauríem de plantejar-nos suspendre l'exposició durant un temps i aprofitar per a fer un àlbum; allò tan antic...