Més pàtria que la vida

Vinc i torne al sendemà. Este paisatge canvia tant que no puc donar per acabada l'obra; si és que una obra s'acaba mai o només s'abandona, com deia aquell Valery. Però soc cabut i m'esmere en abocar en este tros de tela tanta llum, tanta blavor, tanta història que s'amuntona davant de mi i vull arreplegar.

Este paisatge que, al cap i a la fi, no és res més que un plec de terra escoltada per la mar amb taques de pinades, vells garrofers sobre pujols, una planura fèrtil i milers d'esguits de cases i piscines. Un plec amb la mesura justa, això sí. La mesura d'este quadre, com el d'un cos estimat durant tant de temps en què les imperfeccions són exculpades per l'amor. La mesura de voler de qualsevol manera, fins i tot quan el paisatge deixa de ser el que et va enamorar.

Que em desconcentre! I este matí he tornat per a treballar els blaus de la mar. Quin és el real? Quin el que som capaços de recordar? El blau de la mar és com el del cel, irreproduïble en tant que un reflex mai no pot ser com l'original. Però m'he empenyat en traure el color de la badia, hui que les calmes de gener m'han oferit un regal fent de la mar un espill d'argent.

No renunciaré a este quadre; hi he posat tota la meua saviesa. M'he de reconéixer quan el done per acabat, quan assolte el pinzell i reballe la paleta. No soc jo però m'estic retractant, en esta terra que tant vull, que em desafia i m'atrau a l'hora. I qui ho va dir? Ah sí, Ponç Pons. Que “més que d'on hem nascut, som del lloc que estimam”. Veges, damunt, quina sort als qui ens pariren ací, vam créixer dins de les fites d'este llenç i tenim els nostres noms gravats sobre tosques antigues.

Seguim com sempre fidels al nostre poble però tampoc serem tan hipòcrites d'amagar que tots xuplem de la mateixa mamella. Eixa que raja sense parar i no s'eixuga mai de tants fills com s'amorren. Per això, quan alce el cap, brut de pintura i torcant-me la suor del front, mire esta terra meua però reconec que “no hi ha més pàtria que la vida”.

-----

Història inspirada en la postal de 1992 dibuixada per l'enyorat Josep Cardona “El Persa”.