Qualsevol moment d'Antònia Font
Quan van arribar, a alguns no els entenia gens. Era l'estiu de 2000, a Prada de Conflent, on vaig anar a treballar de monitor a la Universitat Catalana d'Estiu. La gran part eren de Manacor. Eren xicons i xicons d'institut, alegres i festers. Els agradava molt la música. I el que més cantaven eren els temes d'un grup que jo no havia sentit anomenar. A l'hora de la dutxes el clam era “sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat”. Un grup que portava dos estius protagonitzant totes les revetlles dels pobles de Mallorca.
Gràcies a aquells manacorins, Antònia Font em va marcar com un tatuatge invisible per sempre més. D'ençà ha sigut el grup de qui més concerts he vist i segur que el que més he escoltat. Actuacions ací i allà, de totes les maneres i plenes d'històries.
Perquè en 2006 vaig, per fi, poder vore-los en directe, a Carcaixent. Dos anys més tard, declarant-nos l'amor C. i jo, contant-nos les vides de pressa i triant els capítols més seductors -com toca les primeres quedades- vam descobrir que ella també havia estat a eixe concert.
Abans però els havia vist en poc de temps a València primer i a Dénia, després, al Rock a la Mar. “Wa, yeah!” aquell concert, la culminació d'un dia increïble. A les cinc de la vesprada vaig desembarcar a Dénia d'un veler des d'Eivissa. I vaig córrer cap a casa perquè venien amics i amigues de visita al concert. Vam sopar peix a Baix la Mar. I vam cantar “Alegria”. Aquells moments jo sentia que “tothom m'estima i jo estim tothom” mentres els peus em dansaven, del ritme i del mal de mar.
Vam tardar en tornar a vore'ls perquè ens vam dedicar a tindre fills i a cantar-los “Bambú, ets tu, aigua de fruites, tiramissú” per a que s'adormiren. Sort que van tocar a Oliva i tan prop no podia ser no anar.
I així vam arribar anit als Vivers de València, al concert en què vaig tornar a sentir dins meu el bon rotllo d'aquells xicons manacorins. Ara seran uns joves de més de trenta anys fent i desfent amors, adormint fills, planificant la vida. Però sabent que, sempre, en qualsevol moment, hi ha una cançó d'Antònia Font.