Res no t'agrada tant
Ho saps per experiència; és com el sexe: si alenteixes els preliminars, en disfrutaràs més del final; les carícies, davant; els grapats, després.
Un bon diumenge de juliol fas vermut i dines paella. T'escudelles un plat i després una culleradeta més, d'enmig si pot ser, d'on queda un poc de socarrat. Al final demanes aigua perquè l'arròs comence a assentar-se dins la panxa.
Algú el trau de la cuina: ben gran, rodó com una lluna, també esfèric com la Terra vista d'una nau espacial estant. “Qui vol meló d'Alger?”, pregunta a qui li ha tocat encetar-lo mostrant un ganivet a la manera de Braveheart. La majoria de comensals s'animen amb un “jo!” rotund.
Tu t'ho penses. Imagines el meló fent-se lloc a tamborinades a l'estómac, bregant amb l'arròs, les bajoques, el pollastre, la cervesa, la pebrera roja, el conill, les papes, el vi, les olives, les clòtxines... i t'atreveixes a dir “jo no”. Ho saps per experiència; és com el sexe: si alenteixes els preliminars, en disfrutaràs més del final; les carícies, davant; els grapats, després.
Llevar taula i un café curt, això sí. Tot seguit et retires a un lloc on corre l'aire. Seus a una hamaca i dorms el temps just per a somiar que els xiquets t'han deixat pegar una becada.
Et despertes. Arriba el moment. T'acostes a la nevera. Treus el meló. Tens la sort que ara està més fresc. Agarres un plat de l'escurada i desenfundes el ganivet gran. El secciones anant alerta de no tallar-te.
Sense voler et deixes un bony enmig, al cor, i comets la incorrecció més plaentera: mirar de reüll perquè no et veja ningú, arrancar eixe tros i menjar-te'l a mos redó, sense tocar el plat. És el millor tros, el primer; com un primer bes, del qual no te'n recordes del gust però viu en la memòria en forma de somriure.
Te'n tornes a l'hamaca. Portes un plat amb els rectangles imperfectes de meló que has retallat de mala manera amb el ganivet. En tries un. Clous els ulls i te'l fots. Es fa aigua a la boca pastosa quan l'enguls. Aigua com la que en un regó a manta amollen del pou o la bassa; abaixa per la canal cap al bancal arrossegant la brossa que troba pel camí. Aigua amb què comença un altre dia, ara per la vesprada.
Res no t'agrada tant a l'estiu com una tallada de meló d'Alger en acabant de becar.
EL REBOST
“Res no m’agrada tant” és un poema de Vicent Andrés Estellés, inclòs en el poemari Horacianes. Sempre que arriba l’estiu i torrem pebreres per a fer esgarrat, coques, tomacat… el recorde. Si el voleu llegir; encara que Francesc Anyó el declama de meravella.