Sense guió

Quan els actors i les actrius de “Roma” arribaven cada dia al set de rodatge no sabien què passaria. El director, Alfonso Cuarón, els havia deixat clar des del casting que no tindrien guió -només el coneixia ell-. Per a treballar, els explicaria els detalls de l'escena, quasi sempre separats els uns dels altres. Pretenia -i ho va aconseguir- reproduir de la manera més fidel el caos de la seua vida de menut; és el que conta la pel·lícula. El més fascinant és que quan la veus ni t'imagines que s'ha preparat d'esta forma.

Per exemple, hi ha una escena -de les millors, de les meus favorites- en què la jove Cleo, embarassada, trenca aigües. A ella, Cuarón no li va desvetllar què succeria amb el seu fill; als metges i infermers tampoc els va donar pistes de com havia de reaccionar ella.

A mi no m'agraden les sorpreses; sóc així d'avorrit. Quan vaig fer els quaranta anys vaig amenaçar el meu entorn que no se'ls ocurrira cap d'extra en l'aniversari. Eh, que no és per a tant: a Don Draper tampoc li va fer gràcia que Megan li fera aquell ball tan sensual davant de tots; li ho va dir quan la casa es va quedar buida. El cas és que em costa adaptar-me als canvis sobtats i asumir qualsevol cosa que trenca el que -en el meu cap- estava previst. Jo no podria ser un actor de la “Roma” de Cuarón.

Però, ah ingenu de mi, fent repàs me n'he adonat de com de vulnerables som i com dos esdeveniments en particular han capgirat tot el meu univers: els naixements dels fills.

Per molt que les ecografies siguen cada volta més sofisticades, res podia arribar a ser tan sorprenent com el rostre dels dos ninis que la infermera em va deixar en els braços al poc de nàixer. Que m'ho mirava i no m'ho creia. Supurava una adrenalina inigualable. Estava que em queia la baba. I acollonat; disfressat d'eufòria però acollonat. Perquè no me n'havia assabentat i hi havia un Cuarón filmant-me. Què passaria en els pròxims dies, mesos i anys, escena rere escena? Ni idea. Tot nou; res conegut. Havia encetat, ignorant, la nova vida sense guió.