El disgust de Neptú
El rei Neptú, vell i rabut, descansava prop de l'illa de Malta -el melic de la Mediterrània- quan un neguit el va destorbar. Encara li restaven indrets de la nostra mar per visitar; llocs de què n'havia sentit parlar a dofins i també a mariners, ignorants de que el senyor dels temporals té l'oïda allà on la posidònia descansa. Quants naufragis ha provocat després d'escoltar brofegades! Amb la metxa tan curta que té, malament d'aquells que el maleixen.
Hem de fer una altra singladura cap a ponent, Meda, li va dir a la seua estimada serp marina. Un animal únic de qui alguns asseguren que va arribar pel Bosfor i d'altres es juguen diners a que va emergir allà on el Nil es fa salat. La fidel companya del rei va preguntar a on anaven. Anem a la Granadella.
Així van manprende el viatge cap a on el sol s'amaga cada vesprada. A gran velocitat, perquè Meda solcava l'aigua com quan era jove, van deixar de costat Sicília amb l'Etna irascible, van contemplar de lluny les platges líbies plenes de gent de pell bruna amb esperança i por i van vore el far del cap de Barbaria a Formentera, on diuen que Europa i Àfrica es barallen per les fites de terme.
En un punt es van plantar davant de la cala. El rei Neptú, al be de Meda i trident en mà, va traure el cap i va obrir els ulls tan com va poder. Si n'havia sentit parlar d'aquell paratge! A mariners, a navegants, a llops marins... I quin disgust es va emportar!
Amb un sol colp d'ull va vore gent eixint de furgonetes amb cara de son; una anada i tornada d'autobusos amb turistes que corrien destartalats sobre els cudols; xalets tan arrimats als penya-segats que temia que els caigueren damunt. Sorprés, va preguntar a Meda si sabia que era allò, una colxoneta en forma d'unicorni, mentres esquivava una filera de motos d'aigua.
Meda, això no és del que havíem sentit parlar. Vol que diguem alguna cosa?, va contestar la serp. No, jo dic no. Saps què Meda? Diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.
Capgirant el trident, el rei Neptú i Meda es van submergir. Malcarats, se'n van tornar al melic de la mar. I el cel de la Granadella es va encapotar i va començar a llampar.
-----
Inspirat en la postal de 1992 dibuixada per l'enyorat Josep Cardona “El Persa”, com L’escabussó irrestible i La tempesta de Llebeig i Mestral.