Sempre entropessem amb moments que tenim la sensació d'haver viscut abans. No és allò esperat sinó allò recordat sense pretendre-ho. Deu ser que la vida no és tan llarga com pensem i resulta complicat evitar la repetició de vivències. O qui sap si el nombre d'experiències està limitat i ens les repartim de manera democràtica però incontrolada. Potser per això unes persones pateixen més malalties, unes altres són més afortunades i algunes no arriben ni a contar-ho.
La meua millor amiga és la música. La tindria posada tothora. Sobretot m'agrada quan treballe. Per als autònoms solitaris val com un tresor. El silenci em desconcentra. La música m'ajuda a seguir el ritme en què estic còmode. El silenci em fa por, és com si me mirara jo mateix; no m'agrada sentir-me observat, ni per mi.
La música també és la millor companyia quan escric els Escriviures. Hi ha dos o tres artistes de capçalera. No és que les seues músiques m'inspiren -la inspiració és una estafa més antiga que l'autoajuda- sinó que fan que les paraules es busquen unes a les altres i que ballen fins a voler quedar-se o decidir anar-se'n del text. La música i les paraules s'aclareixen; jo hi tinc poc a dir.
Despús-anit vaig vore la pel·lícula The arrival, que conta la història de l'arribada d'uns extraterrestres a la Terra i de com una experta en llengües és l'encarregada d'intentar entendre a les criatures. Ho aconsegueix descobrint que elles es comuniquem amb un llenguatge no lineal i, per tant, la percepció que tenen del temps tampoc és cronològica. Aleshores ella comença a vore -com un malson en molts casos- moments del passat, el present i també el futur de la seua pròpia vida.
Però només començar la pel·lícula em vaig esborronar. La seguia amb la sensació d'haver-la ja vista i no era el cas. Avançava i el vincle era més fort. No sabia on situar la meua relació amb la història fins que me'n vaig adonar, en l'última escena, de que era per la música. Jo havia escoltat, escrivint, moltes vegades part de la banda sonora sense ser-ne conscient.
Què crea la vida viscuda? El temps real o les vivències que es desordenen com un joc d'atzar? Deixem-ho sense resposta. Així és més sorprenent.
El temps és una abstracció, una necessitat, com l’ètica i la repostreria, per poder anar avançant.
A mi també em va agradar la película. Ja coneixia la història, però trobe que és una bona adaptació del compte de Ted Chiang, de qui recomane pràcticament tota la seua obra, que no és molt extensa però és bona.