La llum de les fades

Des del moment en què li van regalar el bateig de busseig, va dubtar si s'atreviria. La mar, tan fonda! Però volia fer-ho. La curiositat per tornar-hi l'estirava.

Volia reconéixer de primera mà la cova marina en què ell s'havia ofegat feia anys. Volia contemplar el seu últim paisatge; allí on es va quedar per a sempre. Tanmateix, quan es va submergir, el va sorprendre que no era gens fosca; era un esclafit de colors, tot a vessar de verds, blaus, ocres... I plena de vaques, orades, sargs, tords... peixos que l'escudrinyaven de prop, descarats, acostumats a les visites. L'envoltaven encuriosits movent-se sobre feixos de llum.

La cavitat, ubicada baix del cap de la Nau, era de fàcil accés; allí no havia pogut passar, es deia. I just en eixe moment va descobrir una altra coveta més menuda, estreta, negra. Hi va entrar, esborronat i amb por. Allò sí que li rememorava la seua mort i lluitava per seguir amb les bones vibracions amb què havia bussejat. Necessitava temps per a recordar aquella nit de festes en què tots dos tenien vint anys. En què van gaudir de l'alegria i l'esclat de l'amor, amagats, i es van besar per primera i última vegada. En què es van acomiadar desitjant que ell pescara molt l'endemà.

Aquella nit no li l'havia contada a ningú. I de sobte es va sentir atrapat, sense poder moure's. Però per sort, d'aquell forat negre, del no res, un corrent el va espitjar a glopades, com un ullal. Va emergir havent enfosquit però el van guiar els raigs de llum d'unes fades migratòries que cada any feien parada allí. Aquelles hespèrides juganeres el van animar a cridar no a quatre sinó als huit vents que manen de la mar aquell amor pur i inconfessat. I ell el va contar talment es descobreix un derelicte: amb passió i hipèrbole; tanta, que molta gent no el va creure.

Tant se val. Havia descobert el lloc on reposa un record estimat. Havia vençut la por a contactar amb la tragèdia; n'havia fet un paisatge de pau.

Ara guarda un recer dins la Mediterrània en què s'escabussa quan amb la terra no en té prou.

-----

Inspirat en la postal de 1992 dibuixada per l'enyorat Josep Cardona “El Persa”, com El disgust de Neptú, L’escabussó irrestible i La tempesta de Llebeig i Mestral.